Damnatio memoriae

 

Fa més d’una setmana que vaig començar a treballar en la que havia de ser la primera entrada d’aquest nou projecte. L’havia titulat “Una reivindicació històrica” i parlava del deute que té la història occidental amb ella mateixa. Hi volia exposar com, dins el pla educatiu establert, s’havia obviat - molt erròniament - la història de Mesopotàmia i la seva influència en la cultura i la civilització occidental. Occident s'ha vist atret i alhora ha rebutjat allò exòtic, el diferent, l'altre - aquell paradigma de la Il·lustració amb "El bon salvatge" de Rousseau o “Robinson Crusoe” de Daniel Defoe -.  En aquesta dicotomia, Europa ha potenciat l'Antic Egipte i ha rebutjat l'Antiga Mesopotàmia, fins i tot tenint present que és més el que ens uneix amb Mesopotàmia que amb Egipte. Esdevenint, d'aquesta manera, Egipte model i exemple de l'Antiguitat i condemnant a Mesopotàmia a un record llunyà.

Estava perfilant els últims detalls d’aquesta entrada i m’assabento - via twitter - dels atacs al Museu de Mossul (Iraq) per part d’ISIS. Fa poc algú em va preguntar quina importància tenia l’estudi de l’art, la recerca en les obres artístiques del passat. La resposta més general és que aquestes formen part de la nostra història; ens ajuden a conèixer i entendre millor qui érem, qui som. I, estimats, mentre veia com uns desgraciats destruïen unes escultures de milers d’anys - i una llàgrima em lliscava galta avall - vaig sentir com esborraven un trosset del que som avui. Tant sols cal preguntar-nos perquè en tota guerra un dels primers objectius és la destrucció del patrimoni cultural i artístic. Són identitat. La destrucció del patrimoni d’un poble és la destrucció de la seva pròpia identitat, de la memòria col·lectiva. 

Antigament, quan es volia eliminar del record dels temps un mal governant, aquest era sentenciat a la damnatio memoriae, la condemna de la memòria;  pràctica molt freqüent a l’Antiga Roma, però que existia des de temps anteriors. Aquesta consistia en esborrar el nom del governant de les inscripcions i la destrucció d'estàtues. Era una exercici que anava més enllà de la mort, tenia a veure amb la negació de l’existència d’aquella persona. Eliminar-la de la història per mitjà de la destrucció o mutilació de monuments. Aquesta pràctica ja s’havia dut a terme a Mesopotàmia, Egipte i l’Antiga Grècia. Però no és només una cosa del passat. En l’antiga Unió Soviètica, sota el règim d’Stalin, per exemple, aquest va practicar la damnatio memoriae contra els seus enemics polítics - com Trotsky, Bujarin o Zinóviev -.

Estat Islàmic va atacar, no tant sols a la identitat i memòria del poble iraquià, sinó la d’orient i occident. Una damnatio memoriae a les arrels de tota una civilització. Atacant tot allò preislàmic, descuidant que allí és on rau també els orígens de la seva cultura, però també de la seva religió. Hem d’oblidar-nos de la història com quelcom lineal. La història multilineal. Els contactes entre cultures han estat sempre presents, i els processos de sincretisme, habituals.  A tots els nivells. També religiosos, evidentment.

ISIS no tant sols va arremetre contra el Museu de Mossul. Va anar més enllà carregant contra les properes restes de Nínive. Aquesta fou la capital de l’Imperi neo-assiri i està situada a la riba del Tigris. Era una ciutat tant gran que es deia que hom podia trigar tres dies recorre-la. En ella hi havia grans palaus, temples i ziggurats. De l’art assiri, d’influència accàdia - allò del sincretisme -, en destaco els particulars i impressionants lamassus, éssers híbrids amb cos de brau o lleó, ales d’àguila i cap d’home. Eren elements apotropeics, guardians de les portes de la ciutat o dels palaus, normalment representats en parelles. Aquests van ser assimilats pels perses - altre cop el sincretisme – entre altres i, fins i tot, pel cristianisme sota el tetramorf. El brau - Lluc -, el lleó - Marc -, l’àguila - Joan - i l’home alat - Mateu -. En les restes de Nínive encara s’hi podien trobar lamassus i aquests van ser un dels objectius d’Estat Islàmic. Bagdad ja ha respost de la millor manera possible: reobrint el Museu Nacional Iraquià, 12 anys després del saqueig i el caos que van seguir a la caiguda del règim de Saddam Hussein. Bé. 

L’atac ja s’ha equiparat a la demolició a canonades dels Budes de Bamian per part dels talibans afgans el 2001. I aquí és on aflora el problema que volia plantejar abans de l’atac d’ISIS. En negar durant segles el reconeixement que mereixia la cultura Mesopotàmica com a arrel de la nostra civilització – i no només la grecoromana –, hem passat a no veure-la com a quelcom propi. Sinó com quelcom aliè. I aquest és un greu error vers la nostra pròpia història. Per això escric aquestes línies. No tant sols per condemnar una agressió contra patrimoni de la humanitat, sinó per ser conscients de fins a quin punt és NOSTRE aquest patrimoni. La seva destrucció per part d’Estat Islàmic és un atac a la nostra memòria. Una damnatio memoriae, ja no a un mal governant, sinó a tota una civilització que va representar la llavor del que som ara.

No permetem oblidar-nos-en.

Jordina

Inici de trajecte

Com qui inicia un gran viatge, ara i aquí m’aventuro en aquest trajecte personal, en aquesta mena de diari virtual consagrat a parlar del moviment de les persones i de les coses. Moviments d’allò tangible i moviments també de reflexió sobre allò intangible. Els moviments del món també poden ser instants, senzills, però de gran bellesa. Els moviments del món pretenen seguir la màxima d’un gran llibre que diu: “si res no té sentit, que com a mínim la ment s’hi enfronti”. I aquesta és, estimats, la meva direcció, la meva destinació.

 

Com sempre abans d’un gran viatge, estic un xic nerviosa. Aquell noséquè que es barreja amb l’emoció. Amb molta il·lusió, m’enfilo al tren.

Això ja està en marxa, benvinguts als moviments del món!